Conversa amb Laura Benítez

Anomenar. Posseir. Crítica de la pràctica taxonómica Conversa amb Laura Benítez Doctora en Filosofia, investigadora i comissària independent Octubre de 2020 Una rata comuna dissecada es recolza en un escriptori, un de fet a la seva mida. Papers diminuts amb…

Conversa amb Laura Benítez

Source

Anomenar. Posseir. Crítica de la pràctica taxonómica

Conversa amb Laura Benítez
Doctora en Filosofia, investigadora i comissària independent

Octubre de 2020
Una rata comuna dissecada es recolza en un escriptori, un de fet a la seva mida. Papers diminuts amb alguna cosa escrita semblen escampats sota les seves potes de davant. L’animal dirigeix la mirada endavant. Una mirada perduda en un horitzó que no existeix. Aquesta podria ser la descripció d’una de les postals que es poden comprar al Museu Darder de Banyoles. La instantània és obra de l’escriptor i missioner Xavier Butinyà (1834-1899). El títol: Rata que escriu. No en sabem l’any, però sí que sabem que el conjunt fotografiat és part de la col·lecció Darder. No recordo haver-la vist més tard a les vitrines del museu. A la Laura li crida especialment l’atenció la postal, i immediatament la conversa se centra en aquesta imatge. Em diu que sintetitza una manera de veure el món. La de la col·lecció, la del museu, la del planeta potser també. Tant la Laura com jo havíem visitat abans el museu de Banyoles, totes dues hi havíem anat amb l’escola. Ella als anys 90 i jo als 80. Recordàvem el lloc de manera diferent, pensàvem que es trobava als afores, més a prop del llac. El més segur és que havíem fos la imatge del paisatge amb l’interior del museu; aquelles vitrines de portes grises, atapeïdes d’objectes i animals dissecats. També la més buscada i ignominiosa, la d’aquella persona sense sepultura. Més tard el van retornar finalment a l’Àfrica, a l’inici del segle xxi. Segons sembla, a un país equivocat. Vam voler tornar al museu. Provar-ho i veure què passava. El museu s’havia renovat; ara la col·lecció històrica es trobava a la planta del soterrani, amb noves vitrines i uns diorames d’estil pedagògic. Els animals de la col·lecció segueixen allí. Amb les mirades perdudes. La Laura i jo especulem sobre quin propòsit contemporani poden tenir, si en tenen cap. ¿Potser els podem considerar com a “objectes” amb una agència situada al marge, en un lloc de resistència? ¿Podrien formar part d’una epistemologia cuir? D’això en vam parlar ja fora del museu, a la petita plaça on jugaven unes nenes en sortir de l’escola. Vam seguir parlant; aquell dia vam parlar molt.